Com molts ja sabreu, he tingut la meva filla petita de dotze anys, la Laura, a Polònia. Quan va començar la història del projecte Comenius i la possibilitat del viatge, la Maite s’hi va negar en rodó, on ha d’anar tan lluny? On dormirà? Qui l’acompanyarà? Dubtes molt normals en una mare i que ni a la Laura se li van ocórrer ni a mi en cap moment se’m van passar pel cap, només vaig pensar que un viatge d’aquestes característiques i a aquest lloc del món mai se li tornaria a presentar i menys amb l’edat que té.
Hauré de començar pel principi i explicar que l’escola CEIP Sagrada Família, on estudia la Laura, fa uns dos anys es va adherir al projecte Comenius del ministerio de Educación (El Programa Comenius tiene por objeto reforzar la dimensión europea en el campo de la educación infantil, primaria y secundaria, promoviendo la movilidad y la cooperación entre centros educativos), amb diferents escoles de tot Europa, i aquest, tocava fer intercanvi d’alumnes i el lloc escollit va ser Polònia. Quatre van ser els escollits de la classe, el Max, la Clara, la Mariona i la Laura acompanyats per tres professores la Gemma, la Rosana i la directora la Marta Trubat.
El començament va ser dur, retràs del viatge per la cendra del volcà d'Islàndia, accident aeri de bona part del govern de Polònia i just abans de sortir , les inundacions, t'adones que fins que no tens alguna vinculació les notícies d'altres països no són gaire importants i va semblar que a partir de que sabíem que anaven a Polònia totes es centraven allà on havien d'anar.
L’experiència, des del punt de vista personal, ha sigut molt gratificant. He descobert que les noves tecnologies (skipe) globalitzen el món, ens han fet estar al costat d’ella a més de 3000 quilòmetres, que el blog http://decaldetesapolonia.blogspot.com/ , recomeno activament que el veieu, actualitzat amb entrades de vídeo i fotografies ha estat magníficament treballat i ha fet l’espera molt més curta, que la responsabilitat dels mestres ha anat més enllà del que a uns professionals se’ls hi pot demanar, valorant que marxava de casa la persona més important de les nostres vides, un fill.
Sóc conscient que tots els participants d’aquesta experiència tornaran millors, més conscients que hi han altres llocs, altre gent, altres idiomes, altres problemes i sobre tot que al final tots som persones iguals.
Estic convençut de la importància cabdal de la figura del mestre a l’escola i sobre tot, quan a part de l’educació formal, poden fer un pas endavant i tiren projectes endavant com aquest. Qui em podrà negar que aquesta setmana la Laura no ha tingut una educació de les seves emocions, del seu comportament fora de l’àmbit familiar, d’ampliar el seu vocabulari i la seva forma d’entendre el món, saber que s’ha d’entendre amb els demés i que això farà tenir una societat millor, a après a gestionar les seves emocions, que s’ha fet responsable de les seves decisions, i ha hagut de resoldre conflictes per a mantenir relacions amb els altres (educació emocional Eduard Punset). L’escola de Caldes ha fet aquest pas endavant, ha educat emocionalment a la Clara, al Max, a la Mariona i a la meva filla . Com a pare només puc que donar les gràcies i felicitar , a tota la gent que ha fet possible aquest somni, començant per la direcció, el professorat responsable del projecte Comenius i de tots els alumnes que faran possible i el tiraran endavant.
